Tres jueves hay en el año

Que relucen más que el sol

Corpus Christi, Jueves Santo

y el día de la Ascensión 

Aquests versets castellans, ben coneguts també a les nostres terres, reflecteix una certa estranyesa: per què tres solemnitats (“que llueixen més que el sol”) han de ser en dijous[1]? 

Què tenen d’especial aquests dijous perquè l’Església hi pose eixe èmfasi?

En primer lloc, el calendari litúrgic cristià és una herència multisecular plena de simbolismes, on cap detall és casual. 

Així que el fet descrit en el poemeta ha de tenir una explicació, ja que poques solemnitats o festes litúrgiques cauen en un dia concret de la setmana que no siga diumenge, el dia sacre del Cristianisme.

De fet quasi totes les festes se celebren un dia fixe assignat en el calendari civil oficial (com Nadal, Epifania, Transfiguració, Sant Josep, l’Anunciació, Sant Joan, Tots Sants, etc.), o bé cauen en diumenge (com la Sagrada Família, Trinitat o Crist Rei).

Ara bé, si hi ha festes que no tenen data fixa o bé no se celebren en diumenge l’explicació l’hem de buscar en un rerefons matemàtic: el càlcul de la data de la lluna plena que determina la Setmana Santa; un pleniluni primaveral de data variable però que marca tant la Pasqua (el diumenge posterior a eixe pleniluni) com l’aplicació d’una fita numèrica que es repeteix sovint: els quaranta dies[2].

I serà als quaranta dies després de Pasqua quan els cristians celebren l’Ascensió de Jesús al cel[3].

Anem a deixar de banda, ara, els altres dos dijous especials, i ens centrarem en l’Ascensió.  

 L’Ascensió

Enguany, 2019, se celebra l’Ascensió el dijous 30 de maig. L’any passat va ser, sempre en dijous i en maig, el dia 10;, el 2017, el 25; el 2016, el 5. Una festa variable, doncs, ja que depén d’una altra també variable, la Pasqua.

Una festa que sembla paral·lela a la de Quaresma, en el sentit que els quaranta dies de dol quaresmal són pràcticament seguits (després de la Setmana Santa) de quaranta dies de goig commemoratius de la presència al món del Crist glorificat i que culminen en la seua Ascensió al cel.

I com que per als cristians en el dia de l’Ascensió el Cel s’obri per acollir el Fill, s’ha atribuït a eixe dia la millora de les propietats sanadores de les herbes medicinals, agraïdes pels efluvis benèfics caiguts del cel transitòriament obert.

Era eixe dia quan, si fa no fa, s’iniciava la recollida del fruit estival més primerenc de les nostres terres: la cirera.

El dia de l’Ascensió

Cireretes a muntó

Però potser eI cas més notable siga el del Baix Vinalopó, on  tradicionalment s’anava a les rodalies del Pantà “a fer herbetes”, en un ambient encara de Pasqua.

Un dia en què es cantaven unes cançons de profund significat etnobotànic: “Venim de fer herbetes” i “El dia de l’Ascensió”[4], que posem a continuació, junt a uns enllaços en youtube per si voleu sentir-les i visualitzar algunes de les plantes que s’hi anomenen.

Com veiem, natura, cultura i religió unides en un tot inextricable.

VENIM DE FER HERBETES

Venim de fer herbetes de l'Ascensió

de la serra el Pantano les he fet jo

Portem cantauesso i rabo-i-gat,

El setge que portava / me l'han furtat, me l'han furtat.

Totes les herbes que jo he fet

me'ls he enrotllat en un feixet

per si a la dona li fa mal

per a la panxa o el queixal.

No hi ha millor ratet

ni més diversió

quan venim de fer herbetes

el dia de l'Ascensió.

EL DIA DE L’ASCENSIÓ

El dia de l'Ascensió

si voleu saber que hem fet

escolteu amb atenció

i vos cantaré un poquet.

Hem anat a fer herbetes

més allà del molí Nou

pujant serres i llometes

hasta que en tinguérem prou. 

Venim de la cova del tio Sento "el nap"

portem mançanilla, portem rabo-i-gat,

portem cantauesso i herbeta la sang

portem un fardatxo d'enmig el barranc.

________________________________________________________________________________________________